Diari d’un migrant, 7 d’octubre

M’escapo a Sitges bén de matí, aprofitant l’oportunitat per anar al festival de cinema, que no sé quan es tornarà a repetir. Un tren incòmode i més buït del que m’esperava em porta a un poble que amb prou feines es lleva, encara aliè a l’allau de cinèfils i oportunistes que s’hi abraonarà en els propers 10 dies. 

Anoto un cafè amb llet i un dònut abans del primer film, on sóc dels pocs espectadors que no té passi de premsa. Em regalo tres pel•lícules, una rera l’altra, espiant la quotidianitat de la vil•la mentre faig cua. “Últimament estàs feta un poema”, crida una jove a la seva sogra, que feia poc havia tingut un petit accident. Veig molta necessitat de descarregar ràbia i frustració envers els altres. 

El festival regala el diari del dia als espectadors. Aquests diaris acaben quasi tots en mans de passavolants amb gran olfacte per allò que és gratis, sense haver vist una pel•lícula de terror en sa vida. 

Estic al tren de tornada abans que el festival comenci a acollir massa crítica, evitant trobar-me amb aquells que el fan servir com a arma de conversa de dilluns al matí o per a fer la foto de torn i pujar-la a les xarxes socials. No em robaran el record d’un dels meus rituals preferits. 

Diari d’un migrant, 5 d’octubre

No dormo. Les emocions, el canvi horari, els sopars copiosos i els fantasmes fan que les meves nits comencin tard i acabin aviat. El sentiment d’alienació es va fent gran minut a minut d’insomni. 

La gent té pressa. I fuma molt. Tot plegat em sembla una gran cursa cap a la tomba. On guanyar és perdre. 

La veïna del davant de casa dels meus pares ens confirma que “no ens perdem res” vivint a l’estranger i repeteix la crisi de respecte que les noves generacions semblen tenir. Em pregunto si estic sentint el que vull sentir, els comentaris que reafirmen la meva decisió de marxar i començar de nou, o si hi ha part de veritat. 

Al mateix temps, estic content. Veig factible formar nous records i fundar nous rituals malgrat el caràcter esporàdic de la meva presència: la vermuteria del Tano, les trobades amb l’Adrià, les caminades contemplatives…

Tornar és una possibilitat. En condicions concretes, però. 

Diari d’un migrant, 4 d’octubre

“Se ha perdido el respeto humano” em diu la germana del meu pare mentre fem una copa de cava per celebrar el retrobament. Sembla que la capital europea de la bici, el bicing i el carril bici amaga un nombre massa elevat d’accidents entre ciclistes i vianants, que no es fa públic per si de cas fes perdre punts a Barcelona a ulls del turisme dominador. Mandra. 

A poc a poc, connecto els punts entre aquest retorn i el primer, l’anterior. Avui he identificat dos patrons que es repeteixen: un, el de veure clar trobades i relacions que seran les darreres en la forma actual (gent embarassada, canvis dramàtics de feina, emancipacions i emigracions…). Dos, el d’encontres tan purs que es repeteixen inesperadament dins de la finestra actual (l’any passat, el Ricard. Aquesta vegada, la germana del meu pare). 

Acordo en acomiadar-me’n una segona ronda amb la meva tieta per al dia 25. No ens queda gaire temps per estar junts i només avui he après més del meu pare que en els darrers trenta anys. Aquest viatge s’està convertint en el viatge de la introspecció familiar, sembla.

Més enllà d’això, es consolida la sensació dins meu de trobar a faltar una Barcelona que no he viscut mai, una Barcelona que no es correspon amb el segle actual; una Barcelona sense globalització, sense turisme, sense rètols en anglès. Identifico aquesta falta mentre em felicito per haver trobat el darrer cafè del Gòtic on es pot disfrutar del silenci i la història. 

Diari d’un migrant, 3 d’octubre

He descobert que el meu pare fa anys que no es parla amb el seu germà. La maledicció familiar es manté forta i vigent, aquest cop emportant-se per davant una relació fraternal fonamentada en la complicitat univitel•lina. Com a mínim sembla que els meus nebots desconeguts estan exercint bé de néts, deixant als meus pares exercir d’avis tradicionals. 

Al tren cap a Martorell, una Vanguàrdia abandonada confirma que, en el fons, les coses no canvien: sembla que tornarà a governar el Partit Popular, que hi tornarà a haver toros a la Monumental i que els preus del lloguer s’han apujat. “La gent està pansida” em diu la Núria; jo miro al meu voltant i apunto “… o enfadada”, volent incloure a l’enfadat tradicional i a aquell que converteix la seva ràbia en pantomima on pretendre que s’està millor que els demés. 

La cara de la ciutat ha canviat en 3 anys, i les persones també. El canvi més radical el trobo en aquells que no tenien fills abans de marxar i ara ja sí. La persona és la mateixa en el fons, però amb l’afegit d’un conjunt de mesos de nova rutina, especial i exigent. La persona és la mateixa, però no ho és, al capdavall. 

Emigrar és perdre registre dels canvis graduals, experimentant-los en fortes i escasses dosis. 

Torno a casa a peu des del Poblenou, resseguint reaci les obres a la Gran Via, una altra cosa que no existia abans de marxar. La xafogor ens incomoda, la ciutat ens envia un missatge antipàtic: ja no entenem la meteorologia comtal, ja no som d’aquí. 

Diari d’un migrant, 2 d’octubre

Ja he tornat.

Em diuen que aquests viatges s’espaien amb el temps. De moment, 18 mesos és la meva freqüència, pero ja sé que la vida fa el que vol, donant i treient el sentit a nombres arbitraris com aquest. Sense avisar. 

Barcelona és la mateixa, i no és la mateixa. Reconec els vestigis de l’Eixample on em vaig criar, i ara em sembla mentida que hi hagui pogut viure tants d’anys. Anys on no hi havia alternativa, on responia “sóc de Barcelona” i allò em definia, fent els ulls grossos a tots aquells petits detalls que ara no puc deixar de notar, petits detalls que em van portar a marxar tan lluny com vaig poder quan es van convertir en muntanya insalvable. 

L’aeroport és més gran, i menys local. La sagrada família está més acabada, i més abominable. El meu pare està igual, i més dispers. Reconec casa meva, però tot està una mica més atrotinat, més groguenc. Les tisores són al mateix lloc de sempre. La meva habitació està tal com la vaig deixar, i no em reconec en ella.

Em passejo per la dreta del districte, mirant d’espolsar-me el jet lag del cos i del cap. Sentiments contradictoris en disfrutar de la intimitat pública del diumenge per la tarda, causada per una gestió retrògrada dels dies festius per als comerços. La plaça de les glòries ja no existeix. Els autobusos de turistes ara aparquen a la Diagonal. Compto 6 botigues de roba del Barça en dues illes del carrer Mallorca. 

El jet lag es transforma en alienació. 

Carmen

No veure-la, en molt de temps, per voluntat pròpia, per mantenir el record intacte.

Després, coincidir sovint pel barri amb algú que s’hi assembla, massa, com dues gotes d’aigua que han nascut plegades i que han tingut vides separades, però semblants.

Tenir la certesa que, d’aquí molt de temps, quan ja no hi sigui i la meva memòria fluixegi entre boires, la recordaré.

I no serà ella.

El cau de les arts

La benvinguda càlida. El paviment gris. Les cadires barrejades. El marbre. Les taules fetes de màquines de cosir. El privat segon nivell. Les estovalles de paper. La calaixera victoriana amb els coberts. Els jocs de taula amuntegats a una cantonada. El menú recitat. L’estufa de butà. Els macarrons de primer. El formatge ratllat en copa. L’honestedat amb la falta de sal del plat, que porta a tenir dos salers a la taula, al costat de la panera. Els parroquians diversos i dispersos. Els llibres del racó, majoritàriament provinents de col·leccionables del diari “La Vanguardia” dels anys 80. Springsteen sona a la radio. Els ventiladors de sostre, estàtics i contemplatius, acompanyen les aranyes de llum que em recorden a les de casa de l’avia. El mirall gegant a la dreta, damunt la calaixera victoriana. La butifarra amb seques de generós tamany, amb l’all i julivert just per no agafar mal alè ni emmagatzemar restes verdoses entre els canins. Plats de taronges, llimones i mandarines per tot arreu. Una fulla seca que ha aconseguit arribar fins al fons del local. America a la radio ara. Les parets de guix i totxana. El flam de supermercat que sap a casolà. Acabar-se el cafè ràpid per deixar espai als propers parroquians. El sobret de sucre amb felicitació nadalenca. El compte. Descobrir material de pintura i d’emmarcament a l’entrada / sortida. Marxar amb la sensació d’haver estat a casa dels tiets. El cau de les arts. Esplugues de Llobregat.