Música

Primeres vegades

Doncs així, inesperadament, aquest mes de Maig de 2017 és el mes en que he venut el meu primer disc a un desconegut. Coses que Internet ha fet possibles. Sensació estranya la d’enviar un CDR des de Sydney cap a Maryland, als Estats Units. Com tirar una moneda a un estany fent un desig.

També aquest mes és el mes en que faré un concert per primer cop. I no en sé res jo de fer concerts. Jo que sempre he fet música (sorolls, més aviat) en la solitud de les habitacions dels pisos on he viscut.

I el desconeixement sobre si hi haurà segones vegades.

Moorgate St

Unes 19 setmanes fa des que vaig compartir la meva darrera composició. Entre aquella entrada i aquesta, m’he atrevit a donar còpies del meu primer (i potser darrer) EP auto-produït sense artificis ni capacitats, Carrers de Sydney. I el món no s’ha col·lapsat.

Moorgate St és un altre carrer anònim, ni amagat ni principal, aprop d’on visc ara. El carrer en si és bastant mediocre, però el nom m’ha atrapat, no me’l trec del cap, em recorda a “Shade of The Moor” dels extints Apse. M’imagino entrades grandioses on ara hi ha apartaments i aparcaments, un gran no res que necessita ésser contingut per portes i filferro.

No trobo cap història rellevant sobre el carrer. I no m’importa.

Temperance Ln

Faig trampa. Comparteixo amb comptagotes enregistraments oblidats, fent-me el prolífic.

Temperance Ln és un carreró perdut ben a prop d’on treballo durant el dia, amagat enmig de la bogeria del centre de negocis de Sydney. Fosc, brut i poc especial, crida l’atenció per autèntic entre les mostres de capitalisme i consumisme.

Temperance Ln és el primer de tres talls que formen part del meu primer (com si n’hi hagués d’haver més) EP anomenat Carrers de Sydney. Si llegeixes això ara i aquí hi ha molts números que el proper cop que ens veiem te’n porti una còpia, sense pretensions.

MCA, AM

Vaig engegar aquest blog al 2012, per compartit la meva nova identitat sonora amb el món. Mirant enrere, he compartit més inspiracions i pensaments que no música, i és que la música i jo tenim una relació d’amor-odi on l’odi guanya la major part del temps. Amb vergonya, penjo ara i aquí una cosa, ja penjada a una altra banda digital. Força inesperat.

Subespai és això, això és subespai.