Moorgate St

Unes 19 setmanes fa des que vaig compartir la meva darrera composició. Entre aquella entrada i aquesta, m’he atrevit a donar còpies del meu primer (i potser darrer) EP auto-produït sense artificis ni capacitats, Carrers de Sydney. I el món no s’ha col·lapsat.

Moorgate St és un altre carrer anònim, ni amagat ni principal, aprop d’on visc ara. El carrer en si és bastant mediocre, però el nom m’ha atrapat, no me’l trec del cap, em recorda a “Shade of The Moor” dels extints Apse. M’imagino entrades grandioses on ara hi ha apartaments i aparcaments, un gran no res que necessita ésser contingut per portes i filferro.

No trobo cap història rellevant sobre el carrer. I no m’importa.

You are my sunshine

Poca cosa hi ha més colpidora que una versió trista d’una cançó festiva, sobretot quan aquesta és més poderosa que el tall original, però Johnny Cash era molt gran, i va projectar una ombra molt llarga. I gràcies.

Manual d’instruccions musical

De vegades, en determinats casos, trobo a faltar el manual d’instruccions d’alguns discs i cançons. Unes recomanacions de part dels creadors sobre com consumir les seves obres. Si Rothko hagués estat músic en lloc de (o a més a més) de pintor, segur que hagués indicat clarament com s’havia de consumir la seva obra musical: amb quina llum, en quin moment del dia, en quin estat d’ànim, sol o acompanyat, durant quina estació de l’any, a quin volum, en quin mitjà…

La banda sonora del temps

Cada moment donat, cada interval de reflexió, cada parada… té una cançó que li encaixa a la perfecció. De la mateixa manera, cada cançó va amb una hora del dia, amb una meteorologia, amb una llum determinada, amb una estació… Quina professió més fantàstica seria el caçar moments per a cançons i buscar cançons per a moments, per sempre, per guanyar-s’hi la vida. I no retirar-se mai.