Avui, darrer dia sencer a Barcelona, no surt bé. 

Em llevo amb coragre, vaig a esmorzar a un cafè massa hipster on em sento fora de lloc, m’enfado per Gran Via mentre confirmo que els nous hotels i hostals que hi ha tenen més glamour i disseny que el ja antic i desllorigat Ritz. 

El Passatge de Sert està obert i, per a la meva desgràcia, ple de productores del cine més sarcàsticament indie i de botigues de lo més irònicament cool. No hi tornaré pas. 

L’entrada al centre cívic del convent de Sant Agustí és una instal•lació de James Turrell, la més ignorada i deslluïda de totes. M’indigno. 

Dino amb els meus pares, i somric quan ell m’explica que es cola a esglésies i convents per admirar-ne els interiors, quedant atrapat en misses atemporals, i escapant-se’n quan el mossèn es distreu. Són les 14:34, i acabo de somriure de veritat per primer cop en tot el dia. S’ha acabat ja la vida de bohemi que es lleva de bon humor i va de canya en canya, de tallat en tallat, saludant a conductors d’autobús i fent broma amb els cambrers. S’ha acabat, com aquest viatge. 

Torno a Les Corts per tercera vegada aquesta setmana, amb el 54 aquest cop, per canviar de paisatge. En un moment donat, algú obre una finestra, i una bufada d’aire fresc de tardor em fa entendre que m’he fet moltes promeses en aquest viatge, coses que voldria fer o millorar en tornar a Sydney. 

M’he fet moltes promeses, i no les compliré. 

La ressaca em desperta. La gent beu i fuma molt, a Barcelona. El jo social és un jo alcohòlic en aquestes latituds. Necessito uns ous estrellats amb xoriço. Esquivo anuncis de Brunch per Ausiàs March, només vull un cafè amb llet i un croissant, per ara. 

Més aclarit, començo a rondar pel casc antic. El Passatge de Sert està tancat als no-veïns, i me n’alegro; segueixo per Sant Pere més Alt, recordant episodis foscos; em sorprèn que la Plaça de Lluís Millet encara se’n digui. M’equivoco a estones, però en general em regalo una passejada de carrerons estrets i callats, prou bruts per no atraure càmeres. Somric. 

Una papallona vermella m’acompanya (o em vigila?) pel barri de Santa Caterina, pel carrer del Gignàs, per Josep Pijoan. Aconsegueixo fer ous estrellats, però no trobo on fer un cafè pels volts de la Plaça dels Àngels, tot és vermut, forn de macrocadena o restaurant. Estava anant massa bé. 

“Podrías volver”, em diu l’argentí entre entrepans del Fidel i patxarans de l’Almirall. “Podría”, li responc jo, però ràpidament recordo com les llibreries han estat substituides per burguers, com les joventuts canten David Civera a les terrasses dels bars i quants comiats de soltera i celebracions internacionals de trentens aniversaris m’he creuat abans d’arribar de matí al Calders, i li matiso: “pero me reafirmo en haberme marchado”. 

Ja ha començat el període de revàlida d’aquest segon viatge, on em trobo per segona i potser darrera vegada amb els que volen i poden repetir de mi. “Bon viatge” em desitgen quan ens acomiadem; sé que es refereixen al inacabable trànsit aeri cap a Sydney, però jo no ho puc deslligar del viatge existencial que estic passant, i que cada dia pren un tomb més inesperat que l’anterior. 

Torno a Tetuan de nits, en metro. Porto un llibre de Josep Pla a la bossa, recent comprat. Entre la multitud que parla de futbol i de custòdies compartides, deixo que un pare s’assegui al costat de la seva filla. Són d’Israel, de vacances. El pare està molt interessat amb la idea del metro, em pregunta pels horaris i pel volum de gent que hi ha, i m’explica que a Tel Aviv n’estan intentant construïr un, però que tot és un desastre. “Aquí també” penso, i baixo a la següent parada. 

Voldria retirar-me a Menorca. 

Terra de tramuntana i paret blanca, suficientment al marge de la modernitat com per conservar les formes, l’educació, el silenci i l’afabilitat. 

Voldria pausar Menorca en el seu estat actual, avançar la meva vida 30 anys, fabricar uns quants bitllets de 500 Euros i convertir l’illa en la meva Florida particular. 

I caminar pel mig dels carrers fins que els dies s’acabin. 

Eivissa. 

Terra de ferro i formigó, de pedra i asfalt. Cadena 100 a les ràdios, renecs en castellà i conflicte lingüístic. Vila d’embussos i manca de places d’aparcament, on pares amb tatuatges malmesos per l’excés de sol entren a robar a les escoles dels seus fills. Perquè es pot, perquè cal celebrar la desestructuració familiar. 

Retorn al Poble Sec. Retorn a un barri que em va representar quan l’Eixample va deixar de ser el que era. L’olor a pollastre a l’ast i a patates al caliu per emportar m’envolta i em transporta a una època on jo era sinònim del barri i el barri, sinònim meu. 

Tot igual, però una mica diferent: més vermuts, més pintxos, més forns de cadena ocupant antigues drogueries i merceries… No caldria. Crec que a Barcelona li falta fer un exercici de contenció del turisme en aquelles zones ja irrecuperables, com Ciutat Vella, i salvar les altres, acceptant-lo com el que és: un mal necessari, un tumor que ens mata i manté vius a l’hora, un desastre planificat. 

—

De camí cap a l’aeroport, tres mossos d’esquadra es passegen per la renovada Plaça d’Andre Malraux, dos nois i una noia. Ella, amb una metralladora entre mans. Em dec haver perdut una escalada de violència espectacular si cal exhibir aquests calibres al costat de l’Arc de Triomf. Hem perdut l’oremus. 

Superat l’interludi americà que ha interromput les vacances d’aquesta segona fase d’expatriació, me n’adono que Barcelona em posa afònic. Potser és que parlo més, però sospito que el que passa és que s’ha de parlar més fort per aquí, per a que et facin cas. 

El meu pare ha prohibit la política i el futbol a casa, cosa que ha comportat la prohibició indirecta de TV3 com a canal de televisió. Dino amb l’argentí, que em confirma el radicalisme de la cadena; entre poc i massa, penso. L’argentí comença ara una revàlida de l’aventura catalana, passats uns anys a Xile. Aprenc molt d’un expatriat de carrera com ell, que col•leciona ja tres residències permanents i ha viscut a, que jo sàpiga, quatre ciutats, algunes per duplicat i tot. 

S’està pensant de comprar-se un pis, no perquè tingui cap sentit —les hipoteques es mantenen interminables però els interessos són baixos— sinó perquè llogar és pitjor: “Barcelona està fent fòra als barcelonins”. Potser el meu retorn ja no serà a l’Eixample. Futurs incerts.