Diari d’un migrant, 26 d’octubre

Avui, darrer dia sencer a Barcelona, no surt bé. 

Em llevo amb coragre, vaig a esmorzar a un cafè massa hipster on em sento fora de lloc, m’enfado per Gran Via mentre confirmo que els nous hotels i hostals que hi ha tenen més glamour i disseny que el ja antic i desllorigat Ritz. 

El Passatge de Sert està obert i, per a la meva desgràcia, ple de productores del cine més sarcàsticament indie i de botigues de lo més irònicament cool. No hi tornaré pas. 

L’entrada al centre cívic del convent de Sant Agustí és una instal•lació de James Turrell, la més ignorada i deslluïda de totes. M’indigno. 

Dino amb els meus pares, i somric quan ell m’explica que es cola a esglésies i convents per admirar-ne els interiors, quedant atrapat en misses atemporals, i escapant-se’n quan el mossèn es distreu. Són les 14:34, i acabo de somriure de veritat per primer cop en tot el dia. S’ha acabat ja la vida de bohemi que es lleva de bon humor i va de canya en canya, de tallat en tallat, saludant a conductors d’autobús i fent broma amb els cambrers. S’ha acabat, com aquest viatge. 

Torno a Les Corts per tercera vegada aquesta setmana, amb el 54 aquest cop, per canviar de paisatge. En un moment donat, algú obre una finestra, i una bufada d’aire fresc de tardor em fa entendre que m’he fet moltes promeses en aquest viatge, coses que voldria fer o millorar en tornar a Sydney. 

M’he fet moltes promeses, i no les compliré. 

Diari d’un migrant, 25 d’octubre

Avui passarà a la història. 

Avui he entrat a La Pedrera per primera vegada, i l’Oriol m’ha explicat que hi ha gent que hi viu i que té unes claus i unes portes d’accés especials i secretes, i que s’han de fer els mobles a mida perquè totes les parets són rodones. 

Avui és el dia que la meva tieta em fa un resum de la vida i miracles del meu avi patern, gran desconegut del meu llinatge. Avui he descobert que era intel•ligent i treballador, perseguit pels grisos en esclatar la guerra civil, casat primer per principis i segon, per amor a primera vista, i més vinculat a Sant Joan de les Abadesses que a Aragó. I amb quatre fills, que no tres. 

Avui aprenc que Urà és el planeta més estrany del nostre sistema solar, i que per la posició dels seus pols triga 84 anys a fer la volta al Sol, fet que equival a 42 anys d’estiu i 42 anys d’hivern. Viure a Urà, viure dues estacions i morir. 

Avui és el darrer dimarts del 2016 que passo a Barcelona, malgrat que a l’any li queden 9 dimarts encara. S’acaben ja els dies a la ciutat on les botigues no compleixen els propis horaris impresos i penjats als aparadors; on les funcionàries fumen cigarretes electròniques a les terrasses dels bars, com qui es fuma una estilogràfica; on els arbres de Les Corts no protegeixen de la pluja; on les botigues de Francesc Macià impregnen els carrers amb olor a colònia. 

Avui. 

Avui s’acaben els dies on jo era. 

Diari d’un migrant, 24 d’octubre

Entre joves que es salten les classes per fer carajillos a les terrasses dels cafès i turistes orientals que em fan canviar el pas per no interrompre fotos antinaturals en cantonades absurdes, arribo a la Plaça de la Concòrdia, on repeteixo d’ous estrellats en un bar de tapes de segona generació, un d’aquells que no té història però que es vesteix com a tal. 

Havent menjat, agafo el 59, que passa pels cines Méliès i em deixa al Renoir de Floridablanca, els dos cines als que tornaria. Em sorprèn un bitllet senzill de bus a més de dos Euros, un cine a menys de quatre i una pintada a la Plaça de les Corts que llegeix “mort al reggaeton”… O diu “mortal reggaeton”? No entenc res. 

Balago ha reaparegut al meu cap amb la sintonia de la careta de DeAPlaneta, i quan surto del cinema em trobo a Discos Revólver, navegant per la secció de “Indie nacional”, fins a trobar-ne un de seu. Ganes boges de fer més música. Abans d’arribar-hi, però, he recorregut un carrer de Ferlandina contaminat de Marihuana, que segons El País és el nou focus del crim organitzat per aquí, i he creuat la plaça del CCCB, escenari de curts i pràctiques de balls i flashmobs filipines. 

Quan estic apunt de creure que entenc encara menys del que penso sobre aquesta ciutat, trobo el Laie de Pau Claris per instint, girant pels carrers adequats. No està tot perdut. En surto amb un llibre de Camillieri i amb una novel•la post-apocalíptica situada a Barcelona, molt adient tot plegat. El cafè del Laie s’ha convertit en el punt de trobada predilecte per als intercanvis lingüístics, i està replet d’anuncis de cursos que voldria fer, però que no faria si visqués aquí, ja que estaria massa ocupat treballant 12 hores sota pressió per pagar un lloguer injust. 

El llibre que m’he comprat es diu “Barcelona no existeix”. 

Diari d’un migrant, 23 d’octubre

La ressaca em desperta. La gent beu i fuma molt, a Barcelona. El jo social és un jo alcohòlic en aquestes latituds. Necessito uns ous estrellats amb xoriço. Esquivo anuncis de Brunch per Ausiàs March, només vull un cafè amb llet i un croissant, per ara. 

Més aclarit, començo a rondar pel casc antic. El Passatge de Sert està tancat als no-veïns, i me n’alegro; segueixo per Sant Pere més Alt, recordant episodis foscos; em sorprèn que la Plaça de Lluís Millet encara se’n digui. M’equivoco a estones, però en general em regalo una passejada de carrerons estrets i callats, prou bruts per no atraure càmeres. Somric. 

Una papallona vermella m’acompanya (o em vigila?) pel barri de Santa Caterina, pel carrer del Gignàs, per Josep Pijoan. Aconsegueixo fer ous estrellats, però no trobo on fer un cafè pels volts de la Plaça dels Àngels, tot és vermut, forn de macrocadena o restaurant. Estava anant massa bé. 

Diari d’un migrant, 22 d’octubre

“Podrías volver”, em diu l’argentí entre entrepans del Fidel i patxarans de l’Almirall. “Podría”, li responc jo, però ràpidament recordo com les llibreries han estat substituides per burguers, com les joventuts canten David Civera a les terrasses dels bars i quants comiats de soltera i celebracions internacionals de trentens aniversaris m’he creuat abans d’arribar de matí al Calders, i li matiso: “pero me reafirmo en haberme marchado”. 

Ja ha començat el període de revàlida d’aquest segon viatge, on em trobo per segona i potser darrera vegada amb els que volen i poden repetir de mi. “Bon viatge” em desitgen quan ens acomiadem; sé que es refereixen al inacabable trànsit aeri cap a Sydney, però jo no ho puc deslligar del viatge existencial que estic passant, i que cada dia pren un tomb més inesperat que l’anterior. 

Torno a Tetuan de nits, en metro. Porto un llibre de Josep Pla a la bossa, recent comprat. Entre la multitud que parla de futbol i de custòdies compartides, deixo que un pare s’assegui al costat de la seva filla. Són d’Israel, de vacances. El pare està molt interessat amb la idea del metro, em pregunta pels horaris i pel volum de gent que hi ha, i m’explica que a Tel Aviv n’estan intentant construïr un, però que tot és un desastre. “Aquí també” penso, i baixo a la següent parada. 

Diari d’un migrant, 21 d’octubre 

Voldria retirar-me a Menorca. 

Terra de tramuntana i paret blanca, suficientment al marge de la modernitat com per conservar les formes, l’educació, el silenci i l’afabilitat. 

Voldria pausar Menorca en el seu estat actual, avançar la meva vida 30 anys, fabricar uns quants bitllets de 500 Euros i convertir l’illa en la meva Florida particular. 

I caminar pel mig dels carrers fins que els dies s’acabin. 

Diari d’un migrant, 19 d’octubre

Eivissa. 

Terra de ferro i formigó, de pedra i asfalt. Cadena 100 a les ràdios, renecs en castellà i conflicte lingüístic. Vila d’embussos i manca de places d’aparcament, on pares amb tatuatges malmesos per l’excés de sol entren a robar a les escoles dels seus fills. Perquè es pot, perquè cal celebrar la desestructuració familiar.