Diari d’un migrant, 16 d’octubre

Retorn al Poble Sec. Retorn a un barri que em va representar quan l’Eixample va deixar de ser el que era. L’olor a pollastre a l’ast i a patates al caliu per emportar m’envolta i em transporta a una època on jo era sinònim del barri i el barri, sinònim meu. 

Tot igual, però una mica diferent: més vermuts, més pintxos, més forns de cadena ocupant antigues drogueries i merceries… No caldria. Crec que a Barcelona li falta fer un exercici de contenció del turisme en aquelles zones ja irrecuperables, com Ciutat Vella, i salvar les altres, acceptant-lo com el que és: un mal necessari, un tumor que ens mata i manté vius a l’hora, un desastre planificat. 

De camí cap a l’aeroport, tres mossos d’esquadra es passegen per la renovada Plaça d’Andre Malraux, dos nois i una noia. Ella, amb una metralladora entre mans. Em dec haver perdut una escalada de violència espectacular si cal exhibir aquests calibres al costat de l’Arc de Triomf. Hem perdut l’oremus. 

Diari d’un migrant, 15 d’octubre

Superat l’interludi americà que ha interromput les vacances d’aquesta segona fase d’expatriació, me n’adono que Barcelona em posa afònic. Potser és que parlo més, però sospito que el que passa és que s’ha de parlar més fort per aquí, per a que et facin cas. 

El meu pare ha prohibit la política i el futbol a casa, cosa que ha comportat la prohibició indirecta de TV3 com a canal de televisió. Dino amb l’argentí, que em confirma el radicalisme de la cadena; entre poc i massa, penso. L’argentí comença ara una revàlida de l’aventura catalana, passats uns anys a Xile. Aprenc molt d’un expatriat de carrera com ell, que col•leciona ja tres residències permanents i ha viscut a, que jo sàpiga, quatre ciutats, algunes per duplicat i tot. 

S’està pensant de comprar-se un pis, no perquè tingui cap sentit —les hipoteques es mantenen interminables però els interessos són baixos— sinó perquè llogar és pitjor: “Barcelona està fent fòra als barcelonins”. Potser el meu retorn ja no serà a l’Eixample. Futurs incerts. 

Diari d’un migrant, 7 d’octubre

M’escapo a Sitges bén de matí, aprofitant l’oportunitat per anar al festival de cinema, que no sé quan es tornarà a repetir. Un tren incòmode i més buït del que m’esperava em porta a un poble que amb prou feines es lleva, encara aliè a l’allau de cinèfils i oportunistes que s’hi abraonarà en els propers 10 dies. 

Anoto un cafè amb llet i un dònut abans del primer film, on sóc dels pocs espectadors que no té passi de premsa. Em regalo tres pel•lícules, una rera l’altra, espiant la quotidianitat de la vil•la mentre faig cua. “Últimament estàs feta un poema”, crida una jove a la seva sogra, que feia poc havia tingut un petit accident. Veig molta necessitat de descarregar ràbia i frustració envers els altres. 

El festival regala el diari del dia als espectadors. Aquests diaris acaben quasi tots en mans de passavolants amb gran olfacte per allò que és gratis, sense haver vist una pel•lícula de terror en sa vida. 

Estic al tren de tornada abans que el festival comenci a acollir massa crítica, evitant trobar-me amb aquells que el fan servir com a arma de conversa de dilluns al matí o per a fer la foto de torn i pujar-la a les xarxes socials. No em robaran el record d’un dels meus rituals preferits. 

Diari d’un migrant, 5 d’octubre

No dormo. Les emocions, el canvi horari, els sopars copiosos i els fantasmes fan que les meves nits comencin tard i acabin aviat. El sentiment d’alienació es va fent gran minut a minut d’insomni. 

La gent té pressa. I fuma molt. Tot plegat em sembla una gran cursa cap a la tomba. On guanyar és perdre. 

La veïna del davant de casa dels meus pares ens confirma que “no ens perdem res” vivint a l’estranger i repeteix la crisi de respecte que les noves generacions semblen tenir. Em pregunto si estic sentint el que vull sentir, els comentaris que reafirmen la meva decisió de marxar i començar de nou, o si hi ha part de veritat. 

Al mateix temps, estic content. Veig factible formar nous records i fundar nous rituals malgrat el caràcter esporàdic de la meva presència: la vermuteria del Tano, les trobades amb l’Adrià, les caminades contemplatives…

Tornar és una possibilitat. En condicions concretes, però. 

Diari d’un migrant, 4 d’octubre

“Se ha perdido el respeto humano” em diu la germana del meu pare mentre fem una copa de cava per celebrar el retrobament. Sembla que la capital europea de la bici, el bicing i el carril bici amaga un nombre massa elevat d’accidents entre ciclistes i vianants, que no es fa públic per si de cas fes perdre punts a Barcelona a ulls del turisme dominador. Mandra. 

A poc a poc, connecto els punts entre aquest retorn i el primer, l’anterior. Avui he identificat dos patrons que es repeteixen: un, el de veure clar trobades i relacions que seran les darreres en la forma actual (gent embarassada, canvis dramàtics de feina, emancipacions i emigracions…). Dos, el d’encontres tan purs que es repeteixen inesperadament dins de la finestra actual (l’any passat, el Ricard. Aquesta vegada, la germana del meu pare). 

Acordo en acomiadar-me’n una segona ronda amb la meva tieta per al dia 25. No ens queda gaire temps per estar junts i només avui he après més del meu pare que en els darrers trenta anys. Aquest viatge s’està convertint en el viatge de la introspecció familiar, sembla.

Més enllà d’això, es consolida la sensació dins meu de trobar a faltar una Barcelona que no he viscut mai, una Barcelona que no es correspon amb el segle actual; una Barcelona sense globalització, sense turisme, sense rètols en anglès. Identifico aquesta falta mentre em felicito per haver trobat el darrer cafè del Gòtic on es pot disfrutar del silenci i la història. 

Panopticon

presidio-modelo2

Presidio Modelo, Cuba, 2005, per I. Friman

A building circular… The prisoners in their cells, occupying the circumference—The officers in the centre. By blinds and other contrivances, the Inspectors concealed… from the observation of the prisoners: hence the sentiment of a sort of omnipresence—The whole circuit reviewable with little, or… without any, change of place. One station in the inspection part affording the most perfect view of every cell.

Jeremy Bentham, 1798

This fantastic land of monstrosities

In Australia alone is to be found the Grotesque, the Weird, the strange scribblings of nature learning how to write. Some see no beauty in our trees without shade, our flowers without perfume, our birds who cannot fly, and our beasts who have not yet learned to walk on all fours. But the dweller in the wilderness acknowledges the subtle charm of this fantastic land of monstrosities.

Marcus Clarke
1876