Diari d’un migrant, 22 d’octubre

“Podrías volver”, em diu l’argentí entre entrepans del Fidel i patxarans de l’Almirall. “Podría”, li responc jo, però ràpidament recordo com les llibreries han estat substituides per burguers, com les joventuts canten David Civera a les terrasses dels bars i quants comiats de soltera i celebracions internacionals de trentens aniversaris m’he creuat abans d’arribar de matí al Calders, i li matiso: “pero me reafirmo en haberme marchado”. 

Ja ha començat el període de revàlida d’aquest segon viatge, on em trobo per segona i potser darrera vegada amb els que volen i poden repetir de mi. “Bon viatge” em desitgen quan ens acomiadem; sé que es refereixen al inacabable trànsit aeri cap a Sydney, però jo no ho puc deslligar del viatge existencial que estic passant, i que cada dia pren un tomb més inesperat que l’anterior. 

Torno a Tetuan de nits, en metro. Porto un llibre de Josep Pla a la bossa, recent comprat. Entre la multitud que parla de futbol i de custòdies compartides, deixo que un pare s’assegui al costat de la seva filla. Són d’Israel, de vacances. El pare està molt interessat amb la idea del metro, em pregunta pels horaris i pel volum de gent que hi ha, i m’explica que a Tel Aviv n’estan intentant construïr un, però que tot és un desastre. “Aquí també” penso, i baixo a la següent parada. 

Diari d’un migrant, 21 d’octubre 

Voldria retirar-me a Menorca. 

Terra de tramuntana i paret blanca, suficientment al marge de la modernitat com per conservar les formes, l’educació, el silenci i l’afabilitat. 

Voldria pausar Menorca en el seu estat actual, avançar la meva vida 30 anys, fabricar uns quants bitllets de 500 Euros i convertir l’illa en la meva Florida particular. 

I caminar pel mig dels carrers fins que els dies s’acabin. 

Diari d’un migrant, 19 d’octubre

Eivissa. 

Terra de ferro i formigó, de pedra i asfalt. Cadena 100 a les ràdios, renecs en castellà i conflicte lingüístic. Vila d’embussos i manca de places d’aparcament, on pares amb tatuatges malmesos per l’excés de sol entren a robar a les escoles dels seus fills. Perquè es pot, perquè cal celebrar la desestructuració familiar. 

Diari d’un migrant, 16 d’octubre

Retorn al Poble Sec. Retorn a un barri que em va representar quan l’Eixample va deixar de ser el que era. L’olor a pollastre a l’ast i a patates al caliu per emportar m’envolta i em transporta a una època on jo era sinònim del barri i el barri, sinònim meu. 

Tot igual, però una mica diferent: més vermuts, més pintxos, més forns de cadena ocupant antigues drogueries i merceries… No caldria. Crec que a Barcelona li falta fer un exercici de contenció del turisme en aquelles zones ja irrecuperables, com Ciutat Vella, i salvar les altres, acceptant-lo com el que és: un mal necessari, un tumor que ens mata i manté vius a l’hora, un desastre planificat. 

De camí cap a l’aeroport, tres mossos d’esquadra es passegen per la renovada Plaça d’Andre Malraux, dos nois i una noia. Ella, amb una metralladora entre mans. Em dec haver perdut una escalada de violència espectacular si cal exhibir aquests calibres al costat de l’Arc de Triomf. Hem perdut l’oremus. 

Diari d’un migrant, 15 d’octubre

Superat l’interludi americà que ha interromput les vacances d’aquesta segona fase d’expatriació, me n’adono que Barcelona em posa afònic. Potser és que parlo més, però sospito que el que passa és que s’ha de parlar més fort per aquí, per a que et facin cas. 

El meu pare ha prohibit la política i el futbol a casa, cosa que ha comportat la prohibició indirecta de TV3 com a canal de televisió. Dino amb l’argentí, que em confirma el radicalisme de la cadena; entre poc i massa, penso. L’argentí comença ara una revàlida de l’aventura catalana, passats uns anys a Xile. Aprenc molt d’un expatriat de carrera com ell, que col•leciona ja tres residències permanents i ha viscut a, que jo sàpiga, quatre ciutats, algunes per duplicat i tot. 

S’està pensant de comprar-se un pis, no perquè tingui cap sentit —les hipoteques es mantenen interminables però els interessos són baixos— sinó perquè llogar és pitjor: “Barcelona està fent fòra als barcelonins”. Potser el meu retorn ja no serà a l’Eixample. Futurs incerts. 

Diari d’un migrant, 7 d’octubre

M’escapo a Sitges bén de matí, aprofitant l’oportunitat per anar al festival de cinema, que no sé quan es tornarà a repetir. Un tren incòmode i més buït del que m’esperava em porta a un poble que amb prou feines es lleva, encara aliè a l’allau de cinèfils i oportunistes que s’hi abraonarà en els propers 10 dies. 

Anoto un cafè amb llet i un dònut abans del primer film, on sóc dels pocs espectadors que no té passi de premsa. Em regalo tres pel•lícules, una rera l’altra, espiant la quotidianitat de la vil•la mentre faig cua. “Últimament estàs feta un poema”, crida una jove a la seva sogra, que feia poc havia tingut un petit accident. Veig molta necessitat de descarregar ràbia i frustració envers els altres. 

El festival regala el diari del dia als espectadors. Aquests diaris acaben quasi tots en mans de passavolants amb gran olfacte per allò que és gratis, sense haver vist una pel•lícula de terror en sa vida. 

Estic al tren de tornada abans que el festival comenci a acollir massa crítica, evitant trobar-me amb aquells que el fan servir com a arma de conversa de dilluns al matí o per a fer la foto de torn i pujar-la a les xarxes socials. No em robaran el record d’un dels meus rituals preferits. 

Diari d’un migrant, 5 d’octubre

No dormo. Les emocions, el canvi horari, els sopars copiosos i els fantasmes fan que les meves nits comencin tard i acabin aviat. El sentiment d’alienació es va fent gran minut a minut d’insomni. 

La gent té pressa. I fuma molt. Tot plegat em sembla una gran cursa cap a la tomba. On guanyar és perdre. 

La veïna del davant de casa dels meus pares ens confirma que “no ens perdem res” vivint a l’estranger i repeteix la crisi de respecte que les noves generacions semblen tenir. Em pregunto si estic sentint el que vull sentir, els comentaris que reafirmen la meva decisió de marxar i començar de nou, o si hi ha part de veritat. 

Al mateix temps, estic content. Veig factible formar nous records i fundar nous rituals malgrat el caràcter esporàdic de la meva presència: la vermuteria del Tano, les trobades amb l’Adrià, les caminades contemplatives…

Tornar és una possibilitat. En condicions concretes, però.