Diari d’un migrant, 16 d’octubre

Retorn al Poble Sec. Retorn a un barri que em va representar quan l’Eixample va deixar de ser el que era. L’olor a pollastre a l’ast i a patates al caliu per emportar m’envolta i em transporta a una època on jo era sinònim del barri i el barri, sinònim meu. 

Tot igual, però una mica diferent: més vermuts, més pintxos, més forns de cadena ocupant antigues drogueries i merceries… No caldria. Crec que a Barcelona li falta fer un exercici de contenció del turisme en aquelles zones ja irrecuperables, com Ciutat Vella, i salvar les altres, acceptant-lo com el que és: un mal necessari, un tumor que ens mata i manté vius a l’hora, un desastre planificat. 

De camí cap a l’aeroport, tres mossos d’esquadra es passegen per la renovada Plaça d’Andre Malraux, dos nois i una noia. Ella, amb una metralladora entre mans. Em dec haver perdut una escalada de violència espectacular si cal exhibir aquests calibres al costat de l’Arc de Triomf. Hem perdut l’oremus. 

Diari d’un migrant, 15 d’octubre

Superat l’interludi americà que ha interromput les vacances d’aquesta segona fase d’expatriació, me n’adono que Barcelona em posa afònic. Potser és que parlo més, però sospito que el que passa és que s’ha de parlar més fort per aquí, per a que et facin cas. 

El meu pare ha prohibit la política i el futbol a casa, cosa que ha comportat la prohibició indirecta de TV3 com a canal de televisió. Dino amb l’argentí, que em confirma el radicalisme de la cadena; entre poc i massa, penso. L’argentí comença ara una revàlida de l’aventura catalana, passats uns anys a Xile. Aprenc molt d’un expatriat de carrera com ell, que col•leciona ja tres residències permanents i ha viscut a, que jo sàpiga, quatre ciutats, algunes per duplicat i tot. 

S’està pensant de comprar-se un pis, no perquè tingui cap sentit —les hipoteques es mantenen interminables però els interessos són baixos— sinó perquè llogar és pitjor: “Barcelona està fent fòra als barcelonins”. Potser el meu retorn ja no serà a l’Eixample. Futurs incerts. 

Diari d’un migrant, 10 d’octubre

Passo el cap de setmana per Lleida. Dies d’olives i entrepans de botifarra, llargues converses en cotxe i llaunes de cervesa. Entre amics i ex-companys de feina, com als estius de quan era petit, només que ara es tracta de la meva generació, i no de la dels meus pares. 

No es pot conèixer a una persona sense passar-hi estona, sense anar a comprar queviures plegats, cuinar macarrons amb tomàquet, fer broma i omplir silencis amb pensaments al vol. Aquest cap de setmana em serveix per posar-me al dia com a amic dels meus amics, però sóc dels darrers de la classe. 

Havent tornat a Barcelona, presencio com un pre-adolescent furta unes prunes davant els seus amics, també pre-adolescents, per guanyar punts de masclisme. Quin futur més negre tenen aquestes prunes furtades, penso. 

Diari d’un migrant, 5 d’octubre

No dormo. Les emocions, el canvi horari, els sopars copiosos i els fantasmes fan que les meves nits comencin tard i acabin aviat. El sentiment d’alienació es va fent gran minut a minut d’insomni. 

La gent té pressa. I fuma molt. Tot plegat em sembla una gran cursa cap a la tomba. On guanyar és perdre. 

La veïna del davant de casa dels meus pares ens confirma que “no ens perdem res” vivint a l’estranger i repeteix la crisi de respecte que les noves generacions semblen tenir. Em pregunto si estic sentint el que vull sentir, els comentaris que reafirmen la meva decisió de marxar i començar de nou, o si hi ha part de veritat. 

Al mateix temps, estic content. Veig factible formar nous records i fundar nous rituals malgrat el caràcter esporàdic de la meva presència: la vermuteria del Tano, les trobades amb l’Adrià, les caminades contemplatives…

Tornar és una possibilitat. En condicions concretes, però. 

Diari d’un migrant, 4 d’octubre

“Se ha perdido el respeto humano” em diu la germana del meu pare mentre fem una copa de cava per celebrar el retrobament. Sembla que la capital europea de la bici, el bicing i el carril bici amaga un nombre massa elevat d’accidents entre ciclistes i vianants, que no es fa públic per si de cas fes perdre punts a Barcelona a ulls del turisme dominador. Mandra. 

A poc a poc, connecto els punts entre aquest retorn i el primer, l’anterior. Avui he identificat dos patrons que es repeteixen: un, el de veure clar trobades i relacions que seran les darreres en la forma actual (gent embarassada, canvis dramàtics de feina, emancipacions i emigracions…). Dos, el d’encontres tan purs que es repeteixen inesperadament dins de la finestra actual (l’any passat, el Ricard. Aquesta vegada, la germana del meu pare). 

Acordo en acomiadar-me’n una segona ronda amb la meva tieta per al dia 25. No ens queda gaire temps per estar junts i només avui he après més del meu pare que en els darrers trenta anys. Aquest viatge s’està convertint en el viatge de la introspecció familiar, sembla.

Més enllà d’això, es consolida la sensació dins meu de trobar a faltar una Barcelona que no he viscut mai, una Barcelona que no es correspon amb el segle actual; una Barcelona sense globalització, sense turisme, sense rètols en anglès. Identifico aquesta falta mentre em felicito per haver trobat el darrer cafè del Gòtic on es pot disfrutar del silenci i la història. 

Diari d’un migrant, 3 d’octubre

He descobert que el meu pare fa anys que no es parla amb el seu germà. La maledicció familiar es manté forta i vigent, aquest cop emportant-se per davant una relació fraternal fonamentada en la complicitat univitel•lina. Com a mínim sembla que els meus nebots desconeguts estan exercint bé de néts, deixant als meus pares exercir d’avis tradicionals. 

Al tren cap a Martorell, una Vanguàrdia abandonada confirma que, en el fons, les coses no canvien: sembla que tornarà a governar el Partit Popular, que hi tornarà a haver toros a la Monumental i que els preus del lloguer s’han apujat. “La gent està pansida” em diu la Núria; jo miro al meu voltant i apunto “… o enfadada”, volent incloure a l’enfadat tradicional i a aquell que converteix la seva ràbia en pantomima on pretendre que s’està millor que els demés. 

La cara de la ciutat ha canviat en 3 anys, i les persones també. El canvi més radical el trobo en aquells que no tenien fills abans de marxar i ara ja sí. La persona és la mateixa en el fons, però amb l’afegit d’un conjunt de mesos de nova rutina, especial i exigent. La persona és la mateixa, però no ho és, al capdavall. 

Emigrar és perdre registre dels canvis graduals, experimentant-los en fortes i escasses dosis. 

Torno a casa a peu des del Poblenou, resseguint reaci les obres a la Gran Via, una altra cosa que no existia abans de marxar. La xafogor ens incomoda, la ciutat ens envia un missatge antipàtic: ja no entenem la meteorologia comtal, ja no som d’aquí. 

Diari d’un migrant, 2 d’octubre

Ja he tornat.

Em diuen que aquests viatges s’espaien amb el temps. De moment, 18 mesos és la meva freqüència, pero ja sé que la vida fa el que vol, donant i treient el sentit a nombres arbitraris com aquest. Sense avisar. 

Barcelona és la mateixa, i no és la mateixa. Reconec els vestigis de l’Eixample on em vaig criar, i ara em sembla mentida que hi hagui pogut viure tants d’anys. Anys on no hi havia alternativa, on responia “sóc de Barcelona” i allò em definia, fent els ulls grossos a tots aquells petits detalls que ara no puc deixar de notar, petits detalls que em van portar a marxar tan lluny com vaig poder quan es van convertir en muntanya insalvable. 

L’aeroport és més gran, i menys local. La sagrada família está més acabada, i més abominable. El meu pare està igual, i més dispers. Reconec casa meva, però tot està una mica més atrotinat, més groguenc. Les tisores són al mateix lloc de sempre. La meva habitació està tal com la vaig deixar, i no em reconec en ella.

Em passejo per la dreta del districte, mirant d’espolsar-me el jet lag del cos i del cap. Sentiments contradictoris en disfrutar de la intimitat pública del diumenge per la tarda, causada per una gestió retrògrada dels dies festius per als comerços. La plaça de les glòries ja no existeix. Els autobusos de turistes ara aparquen a la Diagonal. Compto 6 botigues de roba del Barça en dues illes del carrer Mallorca. 

El jet lag es transforma en alienació.