Avui, darrer dia sencer a Barcelona, no surt bé. 

Em llevo amb coragre, vaig a esmorzar a un cafè massa hipster on em sento fora de lloc, m’enfado per Gran Via mentre confirmo que els nous hotels i hostals que hi ha tenen més glamour i disseny que el ja antic i desllorigat Ritz. 

El Passatge de Sert està obert i, per a la meva desgràcia, ple de productores del cine més sarcàsticament indie i de botigues de lo més irònicament cool. No hi tornaré pas. 

L’entrada al centre cívic del convent de Sant Agustí és una instal•lació de James Turrell, la més ignorada i deslluïda de totes. M’indigno. 

Dino amb els meus pares, i somric quan ell m’explica que es cola a esglésies i convents per admirar-ne els interiors, quedant atrapat en misses atemporals, i escapant-se’n quan el mossèn es distreu. Són les 14:34, i acabo de somriure de veritat per primer cop en tot el dia. S’ha acabat ja la vida de bohemi que es lleva de bon humor i va de canya en canya, de tallat en tallat, saludant a conductors d’autobús i fent broma amb els cambrers. S’ha acabat, com aquest viatge. 

Torno a Les Corts per tercera vegada aquesta setmana, amb el 54 aquest cop, per canviar de paisatge. En un moment donat, algú obre una finestra, i una bufada d’aire fresc de tardor em fa entendre que m’he fet moltes promeses en aquest viatge, coses que voldria fer o millorar en tornar a Sydney. 

M’he fet moltes promeses, i no les compliré.