Entre joves que es salten les classes per fer carajillos a les terrasses dels cafès i turistes orientals que em fan canviar el pas per no interrompre fotos antinaturals en cantonades absurdes, arribo a la Plaça de la Concòrdia, on repeteixo d’ous estrellats en un bar de tapes de segona generació, un d’aquells que no té història però que es vesteix com a tal.
Havent menjat, agafo el 59, que passa pels cines Méliès i em deixa al Renoir de Floridablanca, els dos cines als que tornaria. Em sorprèn un bitllet senzill de bus a més de dos Euros, un cine a menys de quatre i una pintada a la Plaça de les Corts que llegeix “mort al reggaeton”… O diu “mortal reggaeton”? No entenc res.
Balago ha reaparegut al meu cap amb la sintonia de la careta de DeAPlaneta, i quan surto del cinema em trobo a Discos Revólver, navegant per la secció de “Indie nacional”, fins a trobar-ne un de seu. Ganes boges de fer més música. Abans d’arribar-hi, però, he recorregut un carrer de Ferlandina contaminat de Marihuana, que segons El País és el nou focus del crim organitzat per aquí, i he creuat la plaça del CCCB, escenari de curts i pràctiques de balls i flashmobs filipines.
Quan estic apunt de creure que entenc encara menys del que penso sobre aquesta ciutat, trobo el Laie de Pau Claris per instint, girant pels carrers adequats. No està tot perdut. En surto amb un llibre de Camillieri i amb una novel•la post-apocalíptica situada a Barcelona, molt adient tot plegat. El cafè del Laie s’ha convertit en el punt de trobada predilecte per als intercanvis lingüístics, i està replet d’anuncis de cursos que voldria fer, però que no faria si visqués aquí, ja que estaria massa ocupat treballant 12 hores sota pressió per pagar un lloguer injust.
El llibre que m’he comprat es diu “Barcelona no existeix”.