“Podrías volver”, em diu l’argentí entre entrepans del Fidel i patxarans de l’Almirall. “Podría”, li responc jo, però ràpidament recordo com les llibreries han estat substituides per burguers, com les joventuts canten David Civera a les terrasses dels bars i quants comiats de soltera i celebracions internacionals de trentens aniversaris m’he creuat abans d’arribar de matí al Calders, i li matiso: “pero me reafirmo en haberme marchado”. 

Ja ha començat el període de revàlida d’aquest segon viatge, on em trobo per segona i potser darrera vegada amb els que volen i poden repetir de mi. “Bon viatge” em desitgen quan ens acomiadem; sé que es refereixen al inacabable trànsit aeri cap a Sydney, però jo no ho puc deslligar del viatge existencial que estic passant, i que cada dia pren un tomb més inesperat que l’anterior. 

Torno a Tetuan de nits, en metro. Porto un llibre de Josep Pla a la bossa, recent comprat. Entre la multitud que parla de futbol i de custòdies compartides, deixo que un pare s’assegui al costat de la seva filla. Són d’Israel, de vacances. El pare està molt interessat amb la idea del metro, em pregunta pels horaris i pel volum de gent que hi ha, i m’explica que a Tel Aviv n’estan intentant construïr un, però que tot és un desastre. “Aquí també” penso, i baixo a la següent parada.