Retorn al Poble Sec. Retorn a un barri que em va representar quan l’Eixample va deixar de ser el que era. L’olor a pollastre a l’ast i a patates al caliu per emportar m’envolta i em transporta a una època on jo era sinònim del barri i el barri, sinònim meu. 

Tot igual, però una mica diferent: més vermuts, més pintxos, més forns de cadena ocupant antigues drogueries i merceries… No caldria. Crec que a Barcelona li falta fer un exercici de contenció del turisme en aquelles zones ja irrecuperables, com Ciutat Vella, i salvar les altres, acceptant-lo com el que és: un mal necessari, un tumor que ens mata i manté vius a l’hora, un desastre planificat. 

—

De camí cap a l’aeroport, tres mossos d’esquadra es passegen per la renovada Plaça d’Andre Malraux, dos nois i una noia. Ella, amb una metralladora entre mans. Em dec haver perdut una escalada de violència espectacular si cal exhibir aquests calibres al costat de l’Arc de Triomf. Hem perdut l’oremus.