Superat l’interludi americà que ha interromput les vacances d’aquesta segona fase d’expatriació, me n’adono que Barcelona em posa afònic. Potser és que parlo més, però sospito que el que passa és que s’ha de parlar més fort per aquí, per a que et facin cas. 

El meu pare ha prohibit la política i el futbol a casa, cosa que ha comportat la prohibició indirecta de TV3 com a canal de televisió. Dino amb l’argentí, que em confirma el radicalisme de la cadena; entre poc i massa, penso. L’argentí comença ara una revàlida de l’aventura catalana, passats uns anys a Xile. Aprenc molt d’un expatriat de carrera com ell, que col•leciona ja tres residències permanents i ha viscut a, que jo sàpiga, quatre ciutats, algunes per duplicat i tot. 

S’està pensant de comprar-se un pis, no perquè tingui cap sentit —les hipoteques es mantenen interminables però els interessos són baixos— sinó perquè llogar és pitjor: “Barcelona està fent fòra als barcelonins”. Potser el meu retorn ja no serà a l’Eixample. Futurs incerts.