Passo el cap de setmana per Lleida. Dies d’olives i entrepans de botifarra, llargues converses en cotxe i llaunes de cervesa. Entre amics i ex-companys de feina, com als estius de quan era petit, només que ara es tracta de la meva generació, i no de la dels meus pares. 

No es pot conèixer a una persona sense passar-hi estona, sense anar a comprar queviures plegats, cuinar macarrons amb tomàquet, fer broma i omplir silencis amb pensaments al vol. Aquest cap de setmana em serveix per posar-me al dia com a amic dels meus amics, però sóc dels darrers de la classe. 

Havent tornat a Barcelona, presencio com un pre-adolescent furta unes prunes davant els seus amics, també pre-adolescents, per guanyar punts de masclisme. Quin futur més negre tenen aquestes prunes furtades, penso.