M’escapo a Sitges bén de matí, aprofitant l’oportunitat per anar al festival de cinema, que no sé quan es tornarà a repetir. Un tren incòmode i més buït del que m’esperava em porta a un poble que amb prou feines es lleva, encara aliè a l’allau de cinèfils i oportunistes que s’hi abraonarà en els propers 10 dies. 

Anoto un cafè amb llet i un dònut abans del primer film, on sóc dels pocs espectadors que no té passi de premsa. Em regalo tres pel•lícules, una rera l’altra, espiant la quotidianitat de la vil•la mentre faig cua. “Últimament estàs feta un poema”, crida una jove a la seva sogra, que feia poc havia tingut un petit accident. Veig molta necessitat de descarregar ràbia i frustració envers els altres. 

El festival regala el diari del dia als espectadors. Aquests diaris acaben quasi tots en mans de passavolants amb gran olfacte per allò que és gratis, sense haver vist una pel•lícula de terror en sa vida. 

Estic al tren de tornada abans que el festival comenci a acollir massa crítica, evitant trobar-me amb aquells que el fan servir com a arma de conversa de dilluns al matí o per a fer la foto de torn i pujar-la a les xarxes socials. No em robaran el record d’un dels meus rituals preferits.