No dormo. Les emocions, el canvi horari, els sopars copiosos i els fantasmes fan que les meves nits comencin tard i acabin aviat. El sentiment d’alienació es va fent gran minut a minut d’insomni. 

La gent té pressa. I fuma molt. Tot plegat em sembla una gran cursa cap a la tomba. On guanyar és perdre. 

La veïna del davant de casa dels meus pares ens confirma que “no ens perdem res” vivint a l’estranger i repeteix la crisi de respecte que les noves generacions semblen tenir. Em pregunto si estic sentint el que vull sentir, els comentaris que reafirmen la meva decisió de marxar i començar de nou, o si hi ha part de veritat. 

Al mateix temps, estic content. Veig factible formar nous records i fundar nous rituals malgrat el caràcter esporàdic de la meva presència: la vermuteria del Tano, les trobades amb l’Adrià, les caminades contemplatives…

Tornar és una possibilitat. En condicions concretes, però.