“Se ha perdido el respeto humano” em diu la germana del meu pare mentre fem una copa de cava per celebrar el retrobament. Sembla que la capital europea de la bici, el bicing i el carril bici amaga un nombre massa elevat d’accidents entre ciclistes i vianants, que no es fa públic per si de cas fes perdre punts a Barcelona a ulls del turisme dominador. Mandra. 

A poc a poc, connecto els punts entre aquest retorn i el primer, l’anterior. Avui he identificat dos patrons que es repeteixen: un, el de veure clar trobades i relacions que seran les darreres en la forma actual (gent embarassada, canvis dramàtics de feina, emancipacions i emigracions…). Dos, el d’encontres tan purs que es repeteixen inesperadament dins de la finestra actual (l’any passat, el Ricard. Aquesta vegada, la germana del meu pare). 

Acordo en acomiadar-me’n una segona ronda amb la meva tieta per al dia 25. No ens queda gaire temps per estar junts i només avui he après més del meu pare que en els darrers trenta anys. Aquest viatge s’està convertint en el viatge de la introspecció familiar, sembla.

Més enllà d’això, es consolida la sensació dins meu de trobar a faltar una Barcelona que no he viscut mai, una Barcelona que no es correspon amb el segle actual; una Barcelona sense globalització, sense turisme, sense rètols en anglès. Identifico aquesta falta mentre em felicito per haver trobat el darrer cafè del Gòtic on es pot disfrutar del silenci i la història.