He descobert que el meu pare fa anys que no es parla amb el seu germà. La maledicció familiar es manté forta i vigent, aquest cop emportant-se per davant una relació fraternal fonamentada en la complicitat univitel•lina. Com a mínim sembla que els meus nebots desconeguts estan exercint bé de néts, deixant als meus pares exercir d’avis tradicionals. 

Al tren cap a Martorell, una Vanguàrdia abandonada confirma que, en el fons, les coses no canvien: sembla que tornarà a governar el Partit Popular, que hi tornarà a haver toros a la Monumental i que els preus del lloguer s’han apujat. “La gent està pansida” em diu la Núria; jo miro al meu voltant i apunto “… o enfadada”, volent incloure a l’enfadat tradicional i a aquell que converteix la seva ràbia en pantomima on pretendre que s’està millor que els demés. 

La cara de la ciutat ha canviat en 3 anys, i les persones també. El canvi més radical el trobo en aquells que no tenien fills abans de marxar i ara ja sí. La persona és la mateixa en el fons, però amb l’afegit d’un conjunt de mesos de nova rutina, especial i exigent. La persona és la mateixa, però no ho és, al capdavall. 

Emigrar és perdre registre dels canvis graduals, experimentant-los en fortes i escasses dosis. 

Torno a casa a peu des del Poblenou, resseguint reaci les obres a la Gran Via, una altra cosa que no existia abans de marxar. La xafogor ens incomoda, la ciutat ens envia un missatge antipàtic: ja no entenem la meteorologia comtal, ja no som d’aquí.