Ja he tornat.

Em diuen que aquests viatges s’espaien amb el temps. De moment, 18 mesos és la meva freqüència, pero ja sé que la vida fa el que vol, donant i treient el sentit a nombres arbitraris com aquest. Sense avisar. 

Barcelona és la mateixa, i no és la mateixa. Reconec els vestigis de l’Eixample on em vaig criar, i ara em sembla mentida que hi hagui pogut viure tants d’anys. Anys on no hi havia alternativa, on responia “sóc de Barcelona” i allò em definia, fent els ulls grossos a tots aquells petits detalls que ara no puc deixar de notar, petits detalls que em van portar a marxar tan lluny com vaig poder quan es van convertir en muntanya insalvable. 

L’aeroport és més gran, i menys local. La sagrada família está més acabada, i més abominable. El meu pare està igual, i més dispers. Reconec casa meva, però tot està una mica més atrotinat, més groguenc. Les tisores són al mateix lloc de sempre. La meva habitació està tal com la vaig deixar, i no em reconec en ella.

Em passejo per la dreta del districte, mirant d’espolsar-me el jet lag del cos i del cap. Sentiments contradictoris en disfrutar de la intimitat pública del diumenge per la tarda, causada per una gestió retrògrada dels dies festius per als comerços. La plaça de les glòries ja no existeix. Els autobusos de turistes ara aparquen a la Diagonal. Compto 6 botigues de roba del Barça en dues illes del carrer Mallorca. 

El jet lag es transforma en alienació.